¿Ens veurem sovint? Així començava Pau Vallvé, no nomès el seu últim i exitós disc; sinò també el concert que el passat divendres va posar punt i final a la gira La vida és ara. 61 concerts entre Catalunya i les Illes Balears que, confessat per ell mateix, han resultat un punt i a part a la seva carrera musical després de molts anys d’apostar pel seu projecte recolzant-se en un equip petit i un important nombre de fans fidels que, amb els anys, no ha fet res més que créixer.
L’ Auditori de Barcelona esperava. L’omplia un lleuger núvol de fum que alterava la direcció dels canons de llum càlida que pintaven l’escena. Al bell mig de l’escenari, el set musical. Un petit rectàngul amb una Telecaster Tobacco i un mòdul de percusions loop a l’esquerra; i un baix, un teclat i un sampler a la dreta. I llums. Moltes llums. I pedals. Moltíssims pedals. Més que ben acompanyat, un servidor estava preparat per prendre notes disperses a les fosques per escriure aquestes poquetes línies.
Tot neix en aquell petit rectàngul ple de pedals. El duet de Pau Vallvé i Darío Vuelta van crear absolutament tot l’espectacle musical i escènic just devant dels ulls d’un públic entregat des de la puntual i plena de naturalitat sortida a l’escenari del barceloní i l’iniciàtic ¿ens veurem sovint? El concert començava amb Buguenvíl·lies.
Els aplaudiments finals celebrant la brillant però agridolça primera cançó es fonen amb el sample que dona pas a La vida és ara. El baix tempo i la sensació d’arrossegament d’aquest tema s’incrementen en directe i la veu aspre del Pau fa arribar el missatge d’una forma encara més punyent. Cau l’últim acord i cauen els llums.
Després de la presentació i els agraïments primers, arrencava un bloc curt però variat que recorreria la saltarina Què va, què va, on el músic va assentar-se definitivament dalt l’escenari; Diuen, diuen, diuen, a la qual la tensió va omplir l’Auditori gràcies a la primera aparició de les llums estroboscòpiques i la connexió del barceloní tocant el mòdul de percusions alhora que cantava; i Que es fonguin els ploms (una de les preferides personals), petit oasi de cançó a la que el públic -completament connectat- vam quedar-nos atrapats en absolut silenci, absorts per un Pau Vallvé que es va valer d’una guitarra i la seva veu per crear aquell moment que fàcilment podriem dir va ser un dels moments més macos del món.
Amb la simbiosi total entre músic i públic, la resta del concert va avançar sola. Maridant les seves cançons més rodones adaptades al format amb petits trocets de speech que expliquen la creació de l’ultim LP i la gira amb humor, naturalitat i proximitat. La lenta reflexió del bolero de Com troncs baixant pel riu, el punt meta i l’acceleració de En càmara lenta, la increïble preciositat de la perleta que és Amics dels cirerers ens portaven de la mà per una sensació còmoda i afable.
Èpoques glorioses va ser presentada i rebuda com la gran estrella que és; i aleshores va arribar el meu moment predilecte del show. El propi Pau va avisar de la complicació que implicava la cançó que estaven a punt de fer, una sort de malabarismes multi instrumentals amb llums, samples i loops anomenat Benvningut als Pirineus. Fa un temps vaig llegir a una coneguda dir d’aquesta cançó que era la més sexy de l’univers. Definitivament, sí.
Un discurs de denúncia social més treballat del que els tenen acostumats els artistes va introduir la bailable Mori l’odi i, amb l’incorporació de Victor Garcia al duet per tocar la percussió vam arribar a l’ultima canço: Un sol radiant. Apoteosi de connexió amb el públic fent els coros i els tres músics donant-ho tot amb una tornada èpica.
Al tornar, abans de tancar definitivament el concert i la gira, en Pau va preferir aturar-se i reflexionar sobre la seva pròpia carrera i la seva evolució, com entendre el seu passat, com intentar enfocar el futur i, per sobre de tot, agrair a la gent que li envolta i el seu públic absolutament tot. Se’l veu il·lusionat i fins i tot emocionat; i això que diu ser un paio pragmàtic.
Els bises van portar les dues cançones més esperades. Protagonistes ha estat la recuperada per aquesta gira i continua tenint la mateix llum i força de sempre. El públic vibrava. Just acabava el primer bis, començava a sonar el teclat de l’últim tema de la gira. Avui l’únic que vull va posar-nos a tots a ballar (asseguts, que hi ha covid) i va posar la cirereta dolça a una gira més que especial pel seu creador. I a la merda.
Per acabar, m’agradaria tornar un segonet a una de les cançons. Tornem-hi a Que es fonguin els ploms. No va funcionar com una cançó més. Va posar de manifest la força real del concert. El públic dels concerts de Pau Vallvé no van a veure’l a ell com aquell fans bojos que omplen el Sant Jordi de crits i alabances cap a un músic al que després no escolten. No. El públic de Pau Vallvé va al concert a viure les cançons. La sensació constant és que vam anar a veure un amic més o menys propers amb unes cançons boníssimes a les que sempre ve de gust perdre’s-hi Per això es celebren tots els temes quan comencen i per això la parella de devant meu es van mirar amb aquella dolçor, es van besar i es van recolçar un amb l’altre amb els primers acords de Que es fonguin els ploms. Pura màgia.
Aix que sí, Pau, sense dubte: Ens veurem sovint.
La MusiKalité 